Arcadi Oliveres a Castelldefels

Avui ha vingut, convidat per Òmnium, l’Arcadi Oliveres a Castelldefels a oferir-nos la seva visió del moment polític i social a Catalunya. Tenia interès a saber què n’opinava una persona de la seva experiència i trajectòria en favor del pacifisme i dels Drets Humans.

Ha començat dient que els independentistes no hem fet el debat i reflexió de quin país volem construir, després ha passat a enumerar una sèrie de punts en una mena de carta als Reis Mags que són els mínims que ha de reunir el seu país ideal. I ha acabat dient que hem d’educar i fer pedagogia per aconseguir una majoria més ampla.

Segons Oliveres, aquest país que volem construir ha de ser una república, no ha de tenir exèrcit, perquè és molt costós i no serveix més que per defensar-nos d’enemics inexistents, ha de tenir una banca ètica, ha de millorar les relacions internacionals al marge de la Unió Europea i de l’Euro, no ha de pertànyer a l’OTAN, ja que Catalunya va votar no en el seu moment, les empreses no han de ser ni de l’Estat ni del Capital, han de ser cooperatives, ha de respectar el medi ambient…

Tot molt bucòlic i idíl.lic. Però com s’aconsegueix tot allò? Oliveres ha insistit en el fet que cal explicar molt bé a tothom, no només a Catalunya, sinó també a la resta d’Espanya, les bondats d’aquesta república, no com a forma d’Estat, sinó com a transformació social, i llavors tothom s’hi voldrà afegir. Hi estic d’acord, ho hem d’explicar bé. Hem de viatjar per Espanya i fer pedagogia. Qui vol anar-hi?

També ha dit que seguint els mitjans de comunicació espanyols no farem república. Però hem de tenir en compte que prop de la meitat de la població a Catalunya no segueix els mitjans que comuniquen en català, que són just els que posen de relleu les raons independentistes. Molts castellanoparlants tenen dificultats per llegir en català, d’altres, partidaris de la unitat d’Espanya, no es miren els mitjans en català perquè pensen que estan manipulats en favor del procés. Així, com fer arribar el nostre missatge als detractors de la independència de Catalunya?

Avui mateix, a la xerrada organitzada per Òmnium, el públic assistent era majoritàriament independentista, només s’ha sentit una veu dissident. Una dona de 60 anys, que havia estat activista antifranquista als anys 70, auto-anomenada republicana i demòcrata, ha expressat la seva opinió contrària a la independència. Ho ha dit molt clar, no tenim la força per fer Catalunya independent, i no està disposada al fet que es vessi ni una gota de sang per aconseguir-ho. A més, molts polítics que han liderat el procés soberanista pertanyen a una burgesia que no congenien amb la banca ètica i la transformació social…

Finalment, una altra intervenció del públic, un dels pocs joves presents a la sala, ha qüestionat si el poble de Catalunya està preparat per un procés com el de l’assoliment de la independència. Ho estem? Al carrer no som suficients, els polítics que ho han intentat estan a l’exili o a la presó, no tenim estructures d’estat, la desobediència civil, defensada també per Oliveres, és desobediència a mitges… Qui està disposat a no fer la declaració de la renda i negar-se a pagar impostos a Espanya? Qui a fer vaga indefinida i renunciar als ingressos de la seva nòmina? Qui està disposat a entrar a la presó si cal? Les revolucions requereixen diners i sacrificis. I els sacrificis només es fan quan no tens res a perdre.

La meva conclusió és que tots els esforços i il·lusions que havíem posat, des de l’anunci de la convocatòria del Referèndum de l’1 d’Octubre fins a la formació de l’actual govern autonòmic, no han servit més que per sortir a les portades dels principals mitjans internacionals. Ara hem de tornar a partir de zero.

Anuncios

Temps convulsos

Gairebé tres anys han passat des que vaig decidir iniciar aquest bloc. Què difícil trobar un moment per poder abstreure’s en la vertiginosa rutina diària, i poder plasmar per escrit aquelles idees que sovint em venen a la ment, sense possibilitat de vomitar-les. Ser dona, treballadora, mare, mestressa de casa, filla, germana, amiga, parella passa sovint per davant de ser tu. Sobre tot si tens pocs suports i pocs recursos.

Sense voler renunciar, sense acceptar la frustració, passen els dies esperant el moment … en que decideixo iniciar sessió amb la intenció d’escriure. Sabia que era qüestió de temps. Però també de motivació. Estan passant coses importants al meu país, coses prou greus i interessants com per voler expressar el que penso, el que sento, el que vull denunciar. Però tot ha passat tant ràpid, com en una muntanya russa, a tota velocitat, ara amunt ara avall, enlairant-nos amb poca fe, per tocar els núvols com si aquell somni borrós fos una realitat propera i certa, i de sobte baixar en picat per descobrir que no som tant a prop, per tornar a enlairar-nos i tornar a caure fins a topar amb el mur que torna els nostres anhels en resignació.

Però alguna cosa és diferent ara a les altres vegades. Vull pensar que alguna cosa es mou realment. Però es mou en els dos sentits, i és molt forta. La lluita serà llarga. Serem capaços de resistir? El meu pessimisme, alimentat per experiències negatives del passat, em fa defallir. Llavors veig gent entregada, optimista, valenta i lluitadora i em tornen el motius.

Un món millor és possible.

El meu espai

Escriure sempre ha estat la meva vocació, fins que un dia es va convertir en una obligació a contra cor. La desil·lusió en descobrir els entrebancs i les pressions que em vaig trobar quan volia desenvolupar la meva professió de periodista en llibertat, però sobre tot en veure la passivitat de companys que acceptaven la coacció per mantenir la feina, em van fer perdre les ganes d’intentat obrir-me camí en un sector on qüestionar estava mal vist.

Èsser periodista en aquest país sempre ha estat difícil. I amb els anys la cosa no ha millorat. Les darreres destitucions de periodistes a la televisió pública espanyola en són una prova. Però sembla que alguna cosa s’està movent. Admiro la valentia de periodistes com l’Ana Pastor o el Jordi Évole, que s’atreveixen a destapar la veritat del que està passant al nostre país, i a preguntar sense por. Amb ells m’ha tornat aquell pessigolleix a la panxa que sents quan tens la necessitat d’explicar coses i expressar la teva opinió.

Des d’aquest blog vull tornar a escriure, ara sense pressions. Vull parlar dels temes que m’interessen, de la ciutat on visc, de la gent que m’envolta, i per què no, de l’actualitat… Serà el meu espai.