El confinament total pel Covid-19 ens salvarà o ens arruinarà

Avui fa un mes que a Espanya es va declarar l’estat d’alarma pel Covid-19. Dues setmanes abans a Itàlia es tancaven les escoles i ens ho miràvem estupefactes pensant que potser era una mesura exagerada. Però en aquell moment ja s’estaven cancel·lant esdeveniments prou importants com el Mobile World Congress, que s’havia de celebrar entre el 24 i el 27 de febrer a Barcelona. Alguna cosa greu estava passant i no ens ho acabàvem de creure. Fins i tot alguns van dir que l’anul·lació del MWC responia a una maniobra per a perjudicar econòmicament Catalunya. I sense sospitar el que se’ns venia a sobre, el 8 de març es van celebrar manifestacions per tot el país pel dia de la dona, quan ja s’havien detectats casos d’infectats per coronavirus a l’estat espanyol. El Ministeri de Sanitat espanyol no va fer cas de les advertències que va fer l’OMS a principis de febrer. L’11 de març es declarava la pandèmia i no estàvem preparats.

L’avenç dels contagis va anar ràpid, les xifres d’infectats i de morts van superar de seguida totes les previsions del Govern central. La gestió de la crisi sanitària ha estat un cúmul d’errors, des de la compra de tests defectuosos a una empresa xinesa no homologada, fins el no tancament immediat dels principals focus de contagi com Madrid o la manca de previsió en la compra de mascaretes i EPIs per protegir el nostre personal sanitari. Des del Govern de Catalunya es va demanar el tancament total del territori català, i es va aïllar el principal focus detectat a la Conca d’Òdena. Però el Govern central no va autoritzar el confinament de Catalunya al·legant que el virus no entenia de territoris i que havíem d’estar més units que mai. La imatge de les rodes de premsa del Comitè de Crisi amb l’exèrcit com a protagonista presagiava que, un cop més, a Espanya es prendrien decisions donant prioritat a creences caduques en lloc de confiar en la ciència. No senyors, no, la marca España no resol els greus problemes d’aquest país per art de màgia. Les conseqüències han estat aterridores, amb 166.019 contagiats i 16.972 morts a dia d’avui.

Algunes veus independentistes apunten a que si haguéssim tingut la independència de Catalunya s’hagués gestionat millor la crisi sanitària al nostre país. És possible, però, davant de la situació tant excepcional en la que ens trobem, el Govern català ha tornat a flaquejar en prendre mesures dràstiques per contenir el contagi per por a les represàlies de l’Estat espanyol. L’1 d’Octubre va ser la resposta d’un afartament de gran part del poble català davant la prepotència del Govern d’Espanya que ha posat sempre llast a les pretensions de progrés de Catalunya. I que, a més, ha afavorit a les elits apoderades en detriment del benestar general de la població, agreujat per una crisi econòmica que va destapar els pitjors casos de corrupció. Però els nostres polítics no van saber aprofitar aquesta força del poble per defensar un estat propi, i ara tampoc han tingut la valentia de prendre el control de la situació. Els partits polítics catalans han protagonitzat picabaralles internes i joc brut que no han ajudat a donar respostes immediates a les demandes més urgents de la crisi pel coronavirus. De fet, cap país a Europa ha aconseguit contenir el virus de manera eficient, malgrat tenir l’exemple de Xina i Corea del Nord.

I ara el Govern català protesta perquè Sánchez ha anunciat que a partir d’avui dilluns podran anar a treballar els treballadors de serveis no essencials, quan, segons els experts mèdics i científics, s’hauria de mantenir el confinament total més temps. L’economia apressa. El Govern espanyol no té diners per sostenir les famílies, els autònoms i les empreses. Europa encara està decidint si injecta diners als països amb dificultats econòmiques com el nostre i Itàlia. Ja no es refia. I ara el dilema està en que si continuen les empreses parades, la nostra economia tocada de mort provocarà estralls entre la població a curt termini tan perjudicials o més que la malaltia. I si obrim les empreses per reactivar l’economia, la malaltia pot fer un rebrot que obligarà a un segon confinament que acabarà essent l’estoc definitiu per a la nostra malmesa economia.

I què passarà amb els milers de treballadors que estan d’ERTO? Podran cobrar l’atur? I què passarà amb els nens i nenes fills d’aquells treballadors que es vegin obligats a anar a treballar? Els deixaran amb els avis amb el risc que per a la gent gran implica? I quines conseqüències tindrà l’aglomeració de gent al transport públic si no s’empren mesures de seguretat adequades? Com es podrà prevenir noves onades de contagis si no disposem de tests suficients per detectar els infectats asimptomàtics?

 

Arcadi Oliveres a Castelldefels

Avui ha vingut, convidat per Òmnium, l’Arcadi Oliveres a Castelldefels a oferir-nos la seva visió del moment polític i social a Catalunya. Tenia interès a saber què n’opinava una persona de la seva experiència i trajectòria en favor del pacifisme i dels Drets Humans.

Ha començat dient que els independentistes no hem fet el debat i reflexió de quin país volem construir, després ha passat a enumerar una sèrie de punts en una mena de carta als Reis Mags que són els mínims que ha de reunir el seu país ideal. I ha acabat dient que hem d’educar i fer pedagogia per aconseguir una majoria més ampla.

Segons Oliveres, aquest país que volem construir ha de ser una república, no ha de tenir exèrcit, perquè és molt costós i no serveix més que per defensar-nos d’enemics inexistents, ha de tenir una banca ètica, ha de millorar les relacions internacionals al marge de la Unió Europea i de l’Euro, no ha de pertànyer a l’OTAN, ja que Catalunya va votar no en el seu moment, les empreses no han de ser ni de l’Estat ni del Capital, han de ser cooperatives, ha de respectar el medi ambient…

Tot molt bucòlic i idíl.lic. Però com s’aconsegueix tot allò? Oliveres ha insistit en el fet que cal explicar molt bé a tothom, no només a Catalunya, sinó també a la resta d’Espanya, les bondats d’aquesta república, no com a forma d’Estat, sinó com a transformació social, i llavors tothom s’hi voldrà afegir. Hi estic d’acord, ho hem d’explicar bé. Hem de viatjar per Espanya i fer pedagogia. Qui vol anar-hi?

També ha dit que seguint els mitjans de comunicació espanyols no farem república. Però hem de tenir en compte que prop de la meitat de la població a Catalunya no segueix els mitjans que comuniquen en català, que són just els que posen de relleu les raons independentistes. Molts castellanoparlants tenen dificultats per llegir en català, d’altres, partidaris de la unitat d’Espanya, no es miren els mitjans en català perquè pensen que estan manipulats en favor del procés. Així, com fer arribar el nostre missatge als detractors de la independència de Catalunya?

Avui mateix, a la xerrada organitzada per Òmnium, el públic assistent era majoritàriament independentista, només s’ha sentit una veu dissident. Una dona de 60 anys, que havia estat activista antifranquista als anys 70, auto-anomenada republicana i demòcrata, ha expressat la seva opinió contrària a la independència. Ho ha dit molt clar, no tenim la força per fer Catalunya independent, i no està disposada al fet que es vessi ni una gota de sang per aconseguir-ho. A més, molts polítics que han liderat el procés soberanista pertanyen a una burgesia que no congenien amb la banca ètica i la transformació social…

Finalment, una altra intervenció del públic, un dels pocs joves presents a la sala, ha qüestionat si el poble de Catalunya està preparat per un procés com el de l’assoliment de la independència. Ho estem? Al carrer no som suficients, els polítics que ho han intentat estan a l’exili o a la presó, no tenim estructures d’estat, la desobediència civil, defensada també per Oliveres, és desobediència a mitges… Qui està disposat a no fer la declaració de la renda i negar-se a pagar impostos a Espanya? Qui a fer vaga indefinida i renunciar als ingressos de la seva nòmina? Qui està disposat a entrar a la presó si cal? Les revolucions requereixen diners i sacrificis. I els sacrificis només es fan quan no tens res a perdre.

La meva conclusió és que tots els esforços i il·lusions que havíem posat, des de l’anunci de la convocatòria del Referèndum de l’1 d’Octubre fins a la formació de l’actual govern autonòmic, no han servit més que per sortir a les portades dels principals mitjans internacionals. Ara hem de tornar a partir de zero.

Temps convulsos

Gairebé tres anys han passat des que vaig decidir iniciar aquest bloc. Què difícil trobar un moment per poder abstreure’s en la vertiginosa rutina diària, i poder plasmar per escrit aquelles idees que sovint em venen a la ment, sense possibilitat de vomitar-les. Ser dona, treballadora, mare, mestressa de casa, filla, germana, amiga, parella passa sovint per davant de ser tu. Sobre tot si tens pocs suports i pocs recursos.

Sense voler renunciar, sense acceptar la frustració, passen els dies esperant el moment … en que decideixo iniciar sessió amb la intenció d’escriure. Sabia que era qüestió de temps. Però també de motivació. Estan passant coses importants al meu país, coses prou greus i interessants com per voler expressar el que penso, el que sento, el que vull denunciar. Però tot ha passat tant ràpid, com en una muntanya russa, a tota velocitat, ara amunt ara avall, enlairant-nos amb poca fe, per tocar els núvols com si aquell somni borrós fos una realitat propera i certa, i de sobte baixar en picat per descobrir que no som tant a prop, per tornar a enlairar-nos i tornar a caure fins a topar amb el mur que torna els nostres anhels en resignació.

Però alguna cosa és diferent ara a les altres vegades. Vull pensar que alguna cosa es mou realment. Però es mou en els dos sentits, i és molt forta. La lluita serà llarga. Serem capaços de resistir? El meu pessimisme, alimentat per experiències negatives del passat, em fa defallir. Llavors veig gent entregada, optimista, valenta i lluitadora i em tornen el motius.

Un món millor és possible.

El meu espai

Escriure sempre ha estat la meva vocació, fins que un dia es va convertir en una obligació a contra cor. La desil·lusió en descobrir els entrebancs i les pressions que em vaig trobar quan volia desenvolupar la meva professió de periodista en llibertat, però sobre tot en veure la passivitat de companys que acceptaven la coacció per mantenir la feina, em van fer perdre les ganes d’intentat obrir-me camí en un sector on qüestionar estava mal vist.

Èsser periodista en aquest país sempre ha estat difícil. I amb els anys la cosa no ha millorat. Les darreres destitucions de periodistes a la televisió pública espanyola en són una prova. Però sembla que alguna cosa s’està movent. Admiro la valentia de periodistes com l’Ana Pastor o el Jordi Évole, que s’atreveixen a destapar la veritat del que està passant al nostre país, i a preguntar sense por. Amb ells m’ha tornat aquell pessigolleix a la panxa que sents quan tens la necessitat d’explicar coses i expressar la teva opinió.

Des d’aquest blog vull tornar a escriure, ara sense pressions. Vull parlar dels temes que m’interessen, de la ciutat on visc, de la gent que m’envolta, i per què no, de l’actualitat… Serà el meu espai.